Historiador i antropòleg, mai ha deixat de costat la seua relació “molt estreta”, segons desvela, amb l’escriptura, i ara publica el seu cinqué llibre, Mediterrània, una mar de músiques: un recull de sons, artistes, estils i instruments on barreja la música dels països riberencs des d’una perspectiva cultural, lúdica i educativa. Així es Jordi Alsina, autor, junt amb el dissenyador i il·lustrador Lluís Ràfols, l’ànima creativa del llibre, d’aquesta obra que es va publicar fa uns mesos de la mà de l’editorial El Dimoni Pelut.
Tots dos no han dubtat en parlar amb Música Zero sobre la Mediterrània i les seues passions per convertir aquest projecte en una realitat, el qual es pot veure ací.
Pregunta: Com sorgeix aquest projecte? Quin va ser el punt de partida de Mediterrània, una mar de músiques?
Resposta: L’any 2019 vàrem publicar l’Atles de les festes del foc dels Pirineus, un llibre il·lustrat en gran format que viatja per les festes del solstici d’estiu i d’hivern dels Pirineus. Després del seu èxit, ens vam plantejar amb la resta de l’equip (l’ Òscar Vallverdú a l’edició i el Lluís Ràfols a la il·lustració i disseny), un nou projecte, amb la voluntat de continuar mostrant un element patrimonial comú amb un sentit clarament transfronterer. La música de la Mediterrània ens oferia amb escreix aquesta possibilitat i ens motivava.
P: En un primer plantejament, el llibre es va veure reflectit com un llibre infantil o més aviat com un relat més complex dirigit a un públic investigador?
R: El Dimoni Pelut és una editorial infantil i a ells adrecem els nostres llibres, això sí, creiem que els lectors adults també s’ho passaran molt bé amb aquest llibre.
P: Segons el vostre criteri personal i des del vostre afecte per l’obra, quin és el seu valor afegit?
R: És una eina pedagògica de primer nivell, ideal per les escoles, perquè ens fa conèixer tot un seguit de músiques que per la seva distància cultural i geogràfica ens són molt properes i a través d’elles podem endinsar-nos a la Mediterrània, a la seva història, als seus paissatges…
P: La veritat és que en temps de pandèmia, amb moltes restriccions de mobilitat, aquest relat pot ser una primera presa de contacte entre el públic infantil i els viatges…
R: Sí, i tant! Aquest llibre ens transporta a la Mediterrània i a les seves músiques sense sortir de casa, és veritat. Però què és sinó la literatura? Cada vegada que obrim un llibre viatgem.
P: En un món globalitzat en el qual tot està disponible en la xarxa, on queda l’essència de viatjar?
R: La virtualitat d’una pantalla mai podrà competir amb el fet de canviar de realitat i palpar amb els teus sentits un nou entorn.
P: Com li explicaríeu a un xiquet o a una xiqueta què és la cultura?
R: La cultura és la forma amb la qual actua, pensa i creu un ésser humà com a membre d’una societat. O dit amb altres paraules, és la varietat de formes de vida humana existents en el planeta.
P: És la música tradicional un valor per a incloure en l’educació?
R: La música en sí ja s’ensenya a l’escola, però creiem que encara preval una visió allunyada de la tradició musical dels territoris, tot i que segons quines dates del calendari es facin excepcions i s’incorporin cançons populars lligades a certes festivitats. La música també té memòria, i en l’actualitat el seu ensenyament a casa nostra es força deslligat del patrimoni musical del seu entorn, tot i que cada vegada hi ha un interès creixent. A Grècia i altres territoris de la Mediterrània, això no passa, i, per exemple, l’ensenyament de les seves danses tradicionals forma part del currículum de l’assignatura d’educació física. Aquí encara tenim molts prejudicis.
P: Deuria, per exemple, la societat i les noves generacions apostar per la recuperació de gèneres tradicionals com la jota i la rumba?
R: Més que recuperar, el que cal és enfortir el que ja existeix i tractar-lo (com a mínim) amb el mateix respecte i deferència que mereixen altres gèneres musicals. Per exemple, quan s’incorporarà el seu ensenyament de forma regular en els conservatoris o les escoles de música? I en les programacions d’espectacles? I en els programes de ràdio o de televisió? Evidentment que la societat tingui més present el valor d’aquestes músiques, també farà que això canvii.
P: Ladilla Rusa és un dels grups que està apostant per la recuperació d’aquests gèneres, no obstant això, ells van més enllà, parlen que noves versions d’aquests estils, com la tecno-rumba, han estat molt ridiculitzats. Quina és la vostra opinió?
R: La música tradicional o popular és un fil que s’estira i va endavant, de la mateixa manera que ho fa el pas del temps i la societat d’un territori. No pot anar enredera, sinó aquest fil es trenca. Abans la gent es desplaçava amb burro i ara ho fem amb cotxe, el mateix passa amb la música. Després caldrà veure si aquests subgèneres acaben aportant alguna cosa o no, el temps i la gent decidirà.
P: Què suposa la música en el vostre dia a dia? Teniu experiència professional o d’oci en aquest sector?
R: Tal com diu el nostre editor, l’Òscar Vallverdú, a casa mai no veiem la televisió i és la música qui ens acompanya en tot allò que fem. La música de l’esmorzar, per treballar, llegir, activar-te… professionalment no som músics, però no entenem la vida sense música.
P: Com ha sigut el procés de documentació? Heu tingut contacte amb representants de totes aquestes cultures musicals?
R: Ha estat un procés llarg i intens, com tots els processos de recerca, basat en fonts escrites, sonores i mutimèdia. El llibre no és una enciclopèdia, ni una monografia de caràcter antropològic, és un llibre il·lustrat de caràcter divulgatiu adreçat a un públic infantil. Per tant, la recerca i el seu format també s’adequa a aquests paràmetres. Tot el que surt el llibre parteix d’un treball rigorós, que no parteix de la ficció. A més, el Jordi Alsina, l’autor dels textos fa anys que s’interessa per les músiques de la Mediterrània oriental, del qual ha publicat diferents treballs.
P: Des del punt de vista del disseny, va resultar necessari viatjar a tots els punts per a captar l’essència de cada so?
R: Ens hagués encantat poder fer un treball de camp i conèixer cada música i cada indret de la Mediterrània que es parla al llibre, però malauradament els temps no acompanyen i som una editorial petita que no es pot permetre aquests dispendis, tant de bo! Per sort, tenim un munt de documentació escrita i visual a la xarxa que ens ha ajudat a plasmar de manera fidel tant els instruments, com les localitzacions i també les persones.
P: Quins criteris heu emprat a l’hora de seleccionar els gèneres i estils plasmats en el llibre?
R: Per una banda, hem fet una tria pensant en la seva significació i representativitat, i per l’altra, hem escollit sobretot aquells artistes que des del seu propi llenguatge musical han sigut autèntics avantguardistes de la seva tradició. Per això, a cada capítol hem presentat com a mínim una breu biografia d’un d’aquests personatges, acompanyades d’altres referències de caràcter més breu referents a altres artistes. Així, en el capítol dedicat al fado, trobem l’Amàlia Rodrigues i la Mariza; a la rumba catalana, el Peret i el Gato Pérez; al flamenc, el Camarón i la Carmen Amaya; a la rebétika, la Rosa Eskenazi; a la música de Creta (kritikà), el Psarandonis; a la música àrab, l’Um Kulzum… autèntiques estrelles dels seus respectius gèneres que no tenen res a envejar als Rolling Stones, la Billie Holliday o a grans compositors de la música occidental.
P: Va haver-hi més que no es van publicar en la versió definitiva?
R: Moltíssimes músiques van quedar apartades, però com hem dit, havíem d’escollir, no era la nostra voluntat fer una enciclopèdia, sinó mostrar l’existència d’aquesta diversitat musical, obrir una porta d’entrada a la curiositat i les ganes de conèixer.
P: Teniu prevista la creació de nous projectes centrats en un únic territori, és a dir, per exemple, músiques d’Espanya o cultura i art del mediterrani espanyol?
R: El nostres projectes se centren en la difusió del patrimoni i la cultura popular, i aquestes expressions tenen sovint un caràcter transfronterer, o no queden delimitades per unitats polítiques administratives de recent creació des del punt de vista històric, tal com són els estats i les comunitats autònomes. La nostra aposta se centra en la difusió d’aquestes expressions culturals a un públic infantil, per tal d’incentivar-ne el seu coneixement.
